Prensa impresa vs Prensa digital

Al leer el artículo publicado en El País de Soledad Gallego-Díaz, “Prensa y democracia”, una se pregunta realmente el futuro de la prensa en todas sus dimensiones. Al hacer una evaluación de los últimos tiempos en el mundo de la prensa escrita, la balanza puede inclinarse hacia un pesimismo perecedero. El mundo del periodismo se sumerge en una realidad oscura en la que los ERE están a la orden del día. Las rotativas se van cubriendo de polvo mientras observan calladas el poderoso auge de las nuevas tecnologías. Pero Internet todavía no ha ganado la batalla.

En el citado artículo, Gallego-Díaz nos muestra la visión contrapuesta de dos profesionales: Steven Jonhson y Paul Starr. El primero, autor del novedoso blog llamado Outside.in, es un ferviente defensor del poder emergente de la era digital y del periodismo ciudadano; el segundo, profesor de Asuntos Públicos de la Universidad de Princeton, defiende a capa y espada la prensa impresa y la labor del periodista profesional. Pero la cuestión en sí no es puramente dicotómica, hay una gran diversidad de factores en juego. Unos en contra, los otros a favor.

Estaría bien preguntarse los porqués de la polémica generada en torno a la supuesta desaparición de la prensa impresa en un contexto de crisis mundial. Es cierto que muchos diarios han cerrado sus puertas al papel y han apostado por los medios online. Pero también es cierto que el nuevo auge digital no está del todo consolidado, como hemos podido comprobar con uno de los proyectos digitales más interesantes de la prensa española -ADN.es-, y su posterior cierre.

Así pues, es cierto que el contexto de la crisis, el auge digital y la caída de uno de los mayores ingresos de la prensa -la publicidad-, no favorece a la edición impresa. Pero no por ello hay que teñir de pesimismo el futuro de la misma, no. Al igual que cuando apareció el móvil y se predicaba el fin del teléfono fijo, tal vez, la prensa escrita y la digital puedan llegar a convivir en un mismo mundo en que la mezcla de la tradición e innovación es un bien imperante.  

La vida continua

Encara que molts culés ja no tinguin raons per viure, la vida continua.

La Ciutat Comtal ha tornat a la normalitat després de les celebracions blaugranes. L'equip de Guardiola ja no acapara totes les conversacions. Canaletes, que ha aguantat estoicament les sacsejades de l'afició, torna a ser la font visitada pels turistes que passegen per les Rambles. 

Estan lluny els aldarulls causats per l'afició culé -o potser hauria de dir per unes minories violentes- i l'eufòria col·lectiva que va inundar durant setmanes Barcelona, Catalunya i el món sencer. Doncs cal dir que l'espectador que volia informar-se del que passava arreu del món sense tenir que aguantar hores de propaganda futbolística, també trobava els colors blaugranes als mitjans internacionals.

Tinc que reconèixer que jo mateixa sóc culé. Que he mirat tots els partits amb interès i que l'eufòria em va envair amb el joc magistral d'aquest equip. Guanyar el triplet és un fet històric: Copa , Lliga i Champions. Però, al contrari que els mitjans de comunicació, crec que sé reconèixer on està la frontera entre la informació i l'entreteniment. És per aquesta raó que m'agradaria analitzar el tractament que varen donar tots els mitjans abans i després de la nit on els emperadors es van coronar a Roma. Crec que la sobre informació a la que vam estar exposats durant dies va ser exagerada.

Tots els mitjans van trencar la barrera de la secció d'esports i van envair les altres seccions. Les entradetes de tots els telenotícies, fins i tot els més contraris al Barça per raons ideològiques, com ara Telecinco, Antena3 i diverses televisions estatals, van inundar -fins a 20 minuts!- la temàtica blaugrana. Això sí, després et resumien en poc temps el que havia passat al món per, tot seguit, passar a la secció esports i parlar durant 20 minuts més del Barça. Els diaris no es van lliurar de l'efecte culé, no. Encara que alguns diaris com El Periódico van intentar crear, apart de la secció d'esports, un suplement per parlar del triplet històric, la notícia estava a totes les seccions.

Tot i ser una culé declarada, em vaig sentir enganyada pels mitjans de comunicació. Tots, sense excepció, varen traspassar la frontera que separa la informació del entreteniment, al igual que van trencar les seccions establertes per a cada informació. Tots van excedir-se en temps parlant d'un fet del que ja no hi havia res a dir. “L'autocar del Barça ha avançat un metre”- oh, miracle!- i tornaven a ensenyar les mateixes imatges dels jugadors.

Crec que els mitjans haurien de respectar el seu objectiu d'informar i les seccions establertes per a cada tipus de informació, doncs en molts telenotícies ja dediquen fins a 20 minuts diaris per parlar de futbol. Ja existeixen nombrosos diaris com Marca, As o El Mundo deportivo, que cobreixen diàriament els fets esportius. Així doncs, si ja hi han diaris especialitzats en aquesta temàtica, per quin motiu els diaris informatius-interpretatius no respecten la seva funció informativa, respectant així al seu públic?